Entrevista de Pilar Almenar…

Javier de Lucas (Múrcia, 1952) és catedràtic de Filosofia del Dret a la Universitat de València i és fundador i director de l’Institut dels Drets Humans de la UV. Expresident de CEAR i membre de la Unesco, del consell de ‘Le Monde Diplomatique’ i del consell d’ATTAC, fa més de vint anys que estudia les polítiques d’immigració i els problemes de la democràcia amb la globalització

El 2018 se celebra el 70è aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans (1948) i encara ens estem barallant perquè es complisquen els drets humans. Podem fer un balanç de com està la situació set dècades després? 
Hi ha un catastrofisme i escepticisme general respecte a l’Organització de les Nacions Unides i és comprensible veient les violacions terribles, sistemàtiques i continuades dels drets humans. No es pot estar mai satisfet respecte als drets humans, perquè per definició el seu compliment és una tasca inacabada i inacabable, però seria absurd no reconéixer avanços. Un exemple és la lluita contra tota forma de discriminació sobre la dona, la primera convenció important que van fer les Nacions Unides. La tasca del moviment feminista és precisament subratllar el que queda per fer, esclar, però, tot i reconéixer que queda moltíssim per fer, és indiscutible l’avanç que s’ha produït en els darrers 70 anys, sobretot en la presa de consciència que els drets tenien sexe i era masculí. Un altre terreny en el qual queda molta feina per fer és en els drets dels xiquets; fins fa 30 anys, els xiquets no eren subjectes de dret sinó possessió de sos pares, i era impensable parlar de l’interés dels menors o de la possibilitat que un xiquet exercira els seus drets independentment dels pares o fins i tot davant d’ells. Un altre terreny on s’ha avançat és en la lluita contra el racisme i la xenofòbia. S’ha atacat una tara que tenia la Declaració Universal dels Drets Humans: aquells drets estaven fets per als homes i la cultura occidentals. La tasca de l’ONU a favor del reconeixement de la diversitat cultural, en la qual ha estat clau la Unesco, és un fet positiu. Per tant, cal posar-se en context, situar-se al 1948 i veure el camí recorregut, que ha estat bo. 

M’agradaria entrar també en el tema de l’Aquarius i de les migracions. Quin és repte que té ara Pedro Sánchez en el context en el qual estem després d’haver acceptat l’Aquarius? 
Sánchez té un repte inabordable. Pensar que la migració, la fam o el medi ambient els podem gestionar des d’un estat nacional o amb relacions bilaterals és completament ridícul. Salvar aquestes 630 vides humanes ha posat sobre la taula d’Europa que hi ha responsabilitats compartides, però la migració abasta totes les dimensions socials i no es pot resoldre sols en termes de quotes de llocs de treball. El Mediterrani és la falla demogràfica més important del món. S’inverteix la relació entre riquesa i demografia: al nord tenim taxes demogràfiques de subsistència, mentre que al sud la gran majoria de gent és menor de 40 anys i viu amb un PIB 10 o 15 vegades menor que el nostre. No hi ha cap efecte crida. Per a aquestes persones, migrar no és un acte de llibertat, sinó de necessitat, i Europa no vol reconéixer el primer dret que tenen els immigrants: el dret de no ser-ho. 
És mentida que tots intenten arribar a Europa. La migració més important amb diferència és sud-sud, entre els països més propers. Uganda ha rebut enguany un milió de desplaçats. «A Europa en vindran sis milions!», deien. On són? Per aquest ordre: dos milions en Turquia, 1,8 milions en el Líban, 800.000 en Jordània… En el Líban, 1 de cada 3,5 habitants és un refugiat; l’equivalent d’això seria que Espanya tinguera deu milions de refugiats. Rajoy ha deixat com a regal 40.000 peticions d’asil sense resoldre i no hem arribat ni a la desena part dels 17.000 que havíem de reubicar. 

La perspectiva ha de ser d’intervenció sobre les causes; si hi actuem, molta gent que no té més expectativa que fugir es quedarà. Encara hi haurà gent que vindrà, però serà una immigració ordenada, regular i segura; a més, aquestes persones tindran estímuls per tornar. I per això haurem d’establir acords que no siguen només policials, que és l’únic que fem. I per lluitar contra les màfies el que s’ha de fer és establir vies legals per vindre i assegurar que en Europa no hi haja empreses que facen negoci explotant persones i tractant-les com a esclaves.

Cal dir que Sánchez no té ajuda. França diu que sí amb la boca xicoteta. Per la seua banda, Merkel està assetjada per la situació política pròpia. I pel que fa a Àustria, que ara prendrà la presidència de la Unió Europea, el primer document que ha emés el país és un informe que relaciona immigració amb terrorisme. El Banc Mundial, que no és una ONG, diu que si Espanya no recluta cinc milions d’immigrants en els pròxims cinc anys no podrem sostenir ni el sistema de pensions actual. Però la immigració és molt rendible en el clàssic discurs polític de la por i és contra això que s’ha de lluitar. Però n’hi haurà prou amb això per a compensar l’eix conservador de l’est d’Europa, més Àustria, més ara Itàlia, més Bèlgica —amb el secretari d’estat d’Immigració que és xenòfob—, més Dinamarca, amb la coalició liberal amb un partit d’ultradreta? Soc molt pessimista. 

I, per arrodonir-ho, ara sabem que els Estats Units no només claven xiquets en gàbies, sinó que han eixit del Consell de Drets Humans de l’ONU i han eixit de la Unesco. La realitat no té gaire bona pinta. 
Deixem de clavar-nos amb Trump, que ací estem fent coses tan dolentes o més. Ell està clavant xiquets en gàbies separats dels pares, cosa que és una abominació, però nosaltres vam perdre la pista l’any passat a 10.000 xiquets que van arribar sols a Europa i ningú no sap on són. Què s’està fent per buscar-los? On són? 

I parlant de gàbies, nosaltres també tenim el sistema dels CIE. 
Els CIE són una realitat insuportable. Afortunadament s’ha tancat el de Fuerteventura, però si algú pensa que es tancaran, amb la política europea actual, està molt equivocat. Però hi ha un factor d’optimisme molt important: la societat civil i les institucions polítiques de l’escala més propera als ciutadans han fet un gir molt important en sensibilitat i en enfocament. Hi ha un esperit d’acollida, de generositat i d’invertir temps en immigrants i refugiats, que és més difícil que només donar diners. Acollir els refugiats és un deure legal, no és una qüestió de ser bona gent. La pressió de la societat civil em permet ser optimista enmig d’un clima on tens ganes de dir «Que pare el món, que baixe». Soc optimista en la força amb la qual açò pot espentar el sistema cap a unes altres formes de democràcia més participatives, a escala local, on estiguen a prop dels ciutadans, no com al Congrés, ni a Brussel·les. 

Parlant d’un altre tema: la Manada. En les darreres setmanes ha estat molt crític amb la manera en què la societat i el moviment feminista han criticat la llibertat condicional dels agressors. 
És una posició poc popular, però crec que hi ha parets davant les quals t’has de fer fort i no cedir, una de les quals és l’estat de dret. El poder judicial funciona de forma deficient, però té uns recursos ridículs comparats amb la gent que actua criminalment, que treballa amb enginyeries financeres de grans bufets. I d’això no se’n recorda ningú, esclar. Per descomptat, s’ha de criticar el poder judicial tantes vegades com ens semble necessari, però el que ha dit una part del moviment feminista des de la indignació és diferent. És possible que els homes no arribem a comprendre la desprotecció que senten i pateixen les dones, però dir que la judicatura en general està en contra de les dones és un destrellat. «Les sentències han estat adoptades per deixar en impunitat aquests salvatges»: això és una altra barbaritat. Pot ser que la percepció del bé jurídic i de la gravetat de la violació del bé jurídic no siga la mateixa que la que tenen les dones, val, ho discutim, però no estic d’acord a unificar en un sol tipus totes les agressions sexuals perquè va contra el garantisme jurídic. Tampoc no estic d’acord a eliminar la prescripció del delicte; es pot ser més exigent i allargar fins al màxim el termini per a arribar a la prescripció en delictes especialment greus, com delictes contra els xiquets, però no es pot defendre que, com diu la Constitució, tenim un sistema que pretén que el delinqüent es recuperi i al mateix temps dir que no volem la prescripció, perquè és incompatible. 

Si l’argument «Germana, jo et crec» és veritat, per què volem fer processos? No els clavem ni en presó, com que és gent irrecuperable, se’ls elimina i ja està… Mire, no. La presumpció d’innocència s’ha de prendre més seriosament com més fot. El jutge es pot equivocar, però la sentència és revisable fins a tres vegades. Des del punt de vista del garantisme, que parla de reduir al màxim la presó preventiva, és discutible que diguem que aquests homes no han d’eixir de la presó preventiva. I no és falta de fermesa: vull tota la contundència de la llei des del dret, però no vull la venjança. I açò no vol dir que als agressors se’ls haja d’entrevistar en televisió: és preocupant que hi haja programes que vulguen tindre aquestes persones allí. 

Tenim la percepció social que hi ha una certa impunitat selectiva. És a dir, que depén de qui sigues la justícia et tractarà de manera diferent. Vosté què n’opina, d’això? 
Doncs que desgraciadament és així: crec que està molt lluny encara que la justícia i la llei siguen iguals per a tothom. I la frase del rei, «La justícia és igual per a tothom», és mentida. La manera en què s’ha tractat Urdangarin no té res a veure amb qui ha furtat dues gallines. No és per reivindicar el marxisme, però és cert que Marx ja denunciava precisament això: que la justícia no és igual per al pobre que per al ric, que els codis penals i els codis civils estan fets contra els pobres i que es castiguen durament delictes insignificants però es deixen sense castigar els de coll blanc, dels quals la gent s’escapa. Encara hi ha lleis que són privilegis de classe, i no cal més que pensar en els règims laborals de dones com les kellys. Però sent així, el que hem de fer és lluitar perquè no hi haja més situacions Urdangarins, infantes, o banquers que s’escapen i estan voltant frescos com una rosa després d’haver estafat milions d’euros. Però cal dir que hem avançat des que la llei era només «la voluntat del Senyor». No m’agrada dir «Tinga paciència» perquè no és veritat. El lema d’aquest institut és La lluita pels drets. A ningú no li regalen els drets, i moltes vegades han costat milers de vides humanes. Però s’ha de lluitar pels drets dins del dret, perquè és aquesta la barrera entre civilització i barbàrie. 

Un dels aspectes que més el preocupa és el medi ambient. En els pròxims 70 anys, l’accés a un medi ambient sa acabarà sent un dret humà? 
La resposta és molt senzilla: la lluita per la defensa del medi ambient és tan important que sense ella no hi haurà persones que demanen drets. Així de simple. Tendim a pensar que quan una cosa és de tothom, no és de ningú i ningú no se la pren seriosament. Comencem a prendre consciència que si no cuidem l’aire, l’aigua, les muntanyes o la mar, que aparentment són gratis, no només els perdem, sinó que ens perdem a nosaltres mateixos. I jo crec molt en la ciència perquè és l’única que dona bones notícies darrerament [riu]. A més, em preocupa molt el dret dels animals no humans; sense ser afí al moviment de la deep ecology ni tindre una visió vegana radical, estic convençut que s’ha de protegir la vida en majúscules. I en això done la raó als pessimistes: som la pitjor espècie que ha conegut el planeta, perquè ningú no respecta menys la vida que nosaltres. I si no protegim el medi ambient, es justificaria que ens extingirem. Té raó qui diu que la batalla fonamental dels drets en el futur serà la protecció de la vida perquè cap altra batalla pels drets tindrà sentit sense la mateixa vida. I a més, probablement respectarem la igualtat entre homes i dones, les llibertats de la resta i entendrem que ser ric a costa de la merda de vida de centenars de milers de persones és una merda. La lluita per la vida és una lluita primordial, perquè sense ella no hi haurà drets pels quals lluitar. No hi haurà res.