Els horribles atemptats a l’aeroport de Zaventem i a l’estació de metro de Maelbeek, a poca distància del barri on es troben les institucions de la UE, deixen de moment el tràgic resultat de 34 morts i 136 ferits. Aconsegueixen sobretot, i una vegada més, l’efecte cercat: sembrar entre els ciutadans europeus la sensació de greu inseguretat, de vulnerabilitat. Són moltes les famílies que ploren pels seus éssers estimats. I la prioritat ha de ser aquesta: posar-se al seu costat, oferir-los la nostra solidaritat i el nostre afecte. Dit açò, necessitem saber com respondre. I per a això és necessari entendre què passa, per què ens ataquen. No es tracta en absolut de justificar crims infames, els autors dels quals han de ser castigats amb el rigor que permet l’Estat de Dret. Però si la lluita contra l’amenaça terrorista ha de ser eficaç, hem d’entendre per què i com actua. I tenir clars els elements bàsics de la resposta. Tem que ni l’un ni l’altre formen part del que se’ns demana als ciutadans europeus des de bona part dels nostres governants i tampoc en un important percentatge de mitjans de comunicació.

Si fem un repàs als missatges que ens envien per exemple governants com Hollande, Merkel o Cameron –per descomptat Rajoy o el ministre espanyol d’Interior-, fins i tot l’Alta Representant Mogherini, trobem la mateixa pauta. “No és un atemptat contra Bèlgica. És un atemptat contra Europa”. “Els terroristes odien els nostres valors, les nostres llibertats, la nostra manera de vida. Hem de reafirmar aquests valors”. “Davant el terrorisme, hem d’oposar la unitat dels demòcrates”…

Llàstima que aqueixes reivindicacions dels principis i valors europeus es produeixen quan està més clar que mai fins a quin punt els governants europeus no se’ls creuen. No, quan es tracta d’uns altres. I no parle només d’aqueixos altres que són sirians o afganesos. No. Parle de com es mira des del cor d’Europa (sí, la Brussel·les atacada), els europeus del sud que són Grècia o Itàlia, quan aquests han d’afrontar la gestió de les dificultats relacionades amb els fluxos mixts d’immigrants i refugiats. “Qualsevol excepte jo”, semblen dir els Governs europeus. Ho diuen els del grup de Visegrad, sí; però també Àustria, Dinamarca, el Regne Unit… Que se n’ocupen “ells”. I en darrer terme, els europeus escullen que carregue amb el mort l’altre- altre, un no-europeu (Turquia).

L’egoisme nacional, el que els experts han anomenat “procés de nacionalització” ha sigut el gran obstacle per a actuar conseqüentment amb els principis i valors que els europeus proclamem com a nostres. Per a gestionar solidàriament la crisi econòmica, per a adoptar una vertadera política comuna europea. Siga onsevulga que mirem, no hi ha propòsit europeu comú en els fets. Ni per a un sistema fiscal comú, ni per a una resposta europea solidària davant la crisi. Ni per a una política europea comuna de Seguretat i defensa, ni per a adoptar polítiques europees d’immigració i asil. Res d’Europa si es tracta de pensar per sobre de l’interès propi, si es tracta de prendre de veres el principi (europeu) de solidaritat. I, per descomptat, segons hem pogut comprovar al llarg del 2015 i 2016, res de llibertat i justícia, d’imperi de la llei, de l’Estat de Dret i dels drets, si parlem dels drets dels altres, somalis, eritreus, afganesos i fins i tot sirians. Gent que fuig del terrorisme que ens colpeja ara a nosaltres. Gent que ha perdut les seues famílies, els seus germans, pares, fills, marits, dones, a mans dels mateixos terroristes. Terroristes que en no poca mesura són dirigits per ex alts quadres de les forces armades iraquianes desmantellades (com la resta de l’Estat iraquià) per la política de l’administració Bush després de l’ocupació de l’Iraq.

Mitges veritats, sí. És mitja veritat callar la relació entre aquests atemptats terroristes i la destrucció que sembrem en la guerra del Golf i en la guerra de l’Iraq i en els suposats processos de reconstrucció de l’Iraq o Líbia. És mitja veritat callar la nostra complicitat durant cinc anys de guerra a Síria. Complicitat per omissió: no hem fet per per a parar aqueixa guerra. Complicitat activa: no hem acordat ni tan sols un embargament d’armes per als contendents, perquè aquest és també el nostre negoci. Es mitja veritat callar la manipulació partidista del fet del terrorisme: ho sabem molt bé açi, al nostre país, amb l’eixemple que ens ha donat el PP a l’oposició i alGovern. Amb l’eixemple ahir de l’estigmatització de Podem per la part de C’s.

Sabem, podem preveure, què és el que s’imposarà en aquests dies. Coneixem la lletania que ens demanaran recitar, la de l’apel·lació a “la unitat dels demòcrates” entesa com “tancar files”, cosa que, dit en plata, significa callar boques, evitar crítiques. Més clarament: ens demanen precisament renunciar als valors que ens diuen que hem de reivindicar davant els terroristes que odien aqueixos valors. I al meu parer és necessari dir no. Que no ens callaran. Que no deixarem de dissentir i criticar i denunciar el que ens semble inacceptable. Perquè són els nostres governants els qui immediatament es deixen portar per la demagògia que predica la necessitat de sacrificar llibertats en honor de la seguretat, encara que sabem perfectament que aquest lloc comú és una fal·làcia: sense llibertats no hi ha seguretat que valga la pena.

No. La vella lliçó (Isaïes, 32: 17, et erit opus iustitiae pax) ens assenyala que la pau és el resultat de la justícia. Per això, enfront del desafiament del terrorisme, la resposta no ha de ser la guerra sense caserna i a qualsevol preu, com reitera el primer ministre Valls. No. Per descomptat que cal prendre’s de veres l’amenaça terrorista i combatre-la amb determinació. Però aqueixa determinació no és la del discurs bel·licista, la del retorn a la dialèctica amic/enemic, en la qual tot es perdona als fills de puta si són els nostres fills de puta, i res es reconeix a qui no es doblega als nostres interessos (que no als nostres suposats valors). Hem d’invertir en intel·ligència, en una política europea d’intel·ligència, que està molt lluny de ser real i eficaç a la vista del que ocorre. Hem d’invertir també en una vertadera política comuna europea de seguretat i defensa. I fer-ho des del que preval de la llei i de l’Estat de Dret.

Reconec que aqueix missatge de la primacia de la resposta del Dret, des dels principis, valors, normes i institucions de l’Estat de Dret, no és suficient. No ho serà mentre les nostres paraules i els nostres fets es contradiguen contínuament. Mentre sembrem destrucció, desigualtat, corrupció allèn de les nostres fronteres. Mentre practiquem dobles llenguatges i dobles tractaments com ho fem davant immigrants i refugiats. Mentre continuem amb les nostres fal·laces aliances amb fonamentalistes saudites al mateix temps que diem condemnar tot tipus de fonamentalisme. Mentre no pensem en les conseqüències dels nostres actes abans de llançar-nos a aventures suposadament justicieres que amb prou faenes amaguen afanys neocolonials, espoli descarat de recursos aliens. Mentre siguem nosaltres mateixos els que oblidem o, pitjor encara, embrutem els nostres valors i principis una vegada i una altra, no obtindrem pau. La pau és el resultat del control del poder pel Dret, però també de la prioritat dels Drets Humans per sobre el criteri del benefici de les nostres marques, emprenedors o socis. És l’hora de considerar com a prioritat de la política europea la inversió en cooperació equitativa amb els ciutadans del països de la perifèria. Una inversió que no és només en desenvolupament, sinó també en democràcia i drets humans, en desenvolupament humà. Sense paternalismes.