Arguments sobre un pla inaceptable

El preacord que van adoptar els governants europeus amb el Govern de Turquia, el passat 7 de març, ha sigut ja objecte d’algunes anàlisis i ha suscitat dures crítiques i desqualificacions per part d’institucions internacionals, europees, ONGs i experts. Tractaré de resumir algunes de les raons per les quals, al meu parer, cal assegurar que es tracta d’una proposta il·legal, il·legítima i ineficaç. Dit d’una altra forma, em sembla que es recolza en males raons i, per contra, que hi ha bones raons i no poques per a demanar que se’n desistisca. A continuació, (I) tractaré de descriure els trets de l’acord per a formular després (II) les raons que el converteixen –insistisc- en il·legal, il·legítim i ineficaç i, finalment, (III) aventuraré una interpretació sobre els motius d’aquest mal pas en el qual sembla que ens volen embarcar els nostres polítics, des del ben entès que estem davant un preacord que ni tan sols té aspectes de ser confirmat, tout court, en la propera cimera ad hoc, sobretot després de la discussió en l’Europarlament, tal com es va produir el 9 de març..
(I)
 Els elements bàsics del preacord es dedueixen del model que l’inspira, dels objectius que pretén i dels danys que causarà. Tot açò pot explicar-se a partir del lema triat pels nostres governants: one in, one out. El model que segueix la UE, com va expressar el president del Consell, M. Tusk, és l’australià (“No Way: Australia don’t will be your Home”), i per açò es nega el dret a arribar a la UE a immigrants, però també a refugiats. “No ho intenteu; no ho aconseguireu. És All for nothing”. Amb aquest dur advertiment, dirigit als immigrants, però també als refugiats, Tusk va reformular el 3 de març, a la seua manera, el “lasciate ogni speranza voi ch’entrate” de Dante, per a emfatitzar: els dies de la immigració irregular a Europa s’han acabat.

L’objectiu és molt clar: traure’s del damunt els refugiats, per a la qual cosa es tria la via habitual en política europea de migració i asil, que no és una altra que el que anomenem externalitzar, és a dir, passar-li el mort a un altre, a un no-europeu.

Els danys són evidents: aquesta mesura suposaria en la pràctica buidar de contingut el dret d’asil i, a més, situar els immigrants en una posició impossible. Els perjudicats són directament entre 30 i 50.000 persones, però potencialment, milions de persones, refugiats (afganesos, eritreus, iraquians, malians, però també els mateixos sirians que fugen de la guerra i dels abusos de poder de dictadures militars) però també els immigrants forçats a eixir del seu país per a tenir algunes expectatives raonables de vida digna i que es troben en una especial situació de vulnerabilitat. Els uns i els altres es veuran abocats a cercar rutes encara més perilloses i difícils i seran pastura per a les màfies de tràfic i explotació d’éssers humans. Però, a més, els efectes col·laterals a mitjà i llarg termini per a la UE mateixa són així mateix greument perjudicials: la demolició de la fiabilitat de la UE, de la imatge de la UE en el món.

El lema, l’eslògan escollit, és tan senzill com revelador. “One in, one out”. Aquest eslògan no té en compte que l’asil és un dret individual no intercanviable, perquè és absurd pensar que el dret d’un pot ser substituït pel d’una altra persona. No ho pot ser en el cas d’asil, com no ho és en la llibertat de consciència o expressió, en el dret a l’habitatge o a un salari just. Però és que els governants europeus no pensen en termes de persones i drets, sinó en els de contingents i costos. És una vegada més el model hidràulic, de vasos comunicants, com a dogma de les polítiques de migració i asil. Un model en què no hi ha persones ni drets, sinó números, estadístiques que cal quadrar segons un fantasmagòric dogma del número d’equilibri o llindar d’acceptabilitat d’immigrants i/o refugiats, que ningú ha aconseguit determinar científicament, i que respon més aviat a prejudicis i interessos dels agents d’un mercat que negocia amb la condició de clandestinitat d’éssers humans, i encara pitjor, amb aqueix contingent destinat a tota sort d’explotació.

 (II)
La il·legalitat, il·legitimitat i ineficàcia del projecte són fàcils d’explicar.

La seua il·legalitat és palmària: es buida de contingut el mateix dret d’asil com un dret individual. S’obstaculitza el procediment legal de sol·licitud d’asil i es viola la prohibició d’expulsions col·lectives. És a dir, es violen els articles 18 i 19.1 de la Carta europea de drets fonamentals i es converteix en paper mullat el Conveni de Ginebra de 1951 sobre l’estatut de refugiat, en particular el que s’hi disposa sobre les garanties a respectar el procediment de sol·licitud i reconeixement d’aquest dret paper mullat. A açò, se suma que es posa en greu risc el principi non refoulement, és a dir, la prohibició de retornar els sol·licitants de refugi al seu país d’origen o a un país on no es donen les garanties que els seus drets seran respectats. I és que, encara que la UE considera Turquia un país segur, hi ha molts elements que posen en qüestió aquest qualificatiu. N’hi ha prou amb veure què fa Turquia en la frontera amb Síria. Com restringeix drets i llibertats bàsiques als seus propis ciutadans (i no solament la de premsa). O, per exemple, quina és la possibilitat d’accés a l’educació pública, etc. Per no parlar de les violacions de drets dels immigrants –siguen o no regulars- que possibilita aquest preacord. Sí, els immigrants, a qui es vol fer fora sense contemplacions, són titulars de drets. Com a éssers humans, però també en la seua condició d’immigrants, són titulars de drets reconeguts en la Convenció de l’ONU de 1990 (això sí, mai ratificada per cap país europeu).

La il·legitimitat d’aquesta operació d’externalització a Turquia és així mateix fàcil de denunciar. En primer lloc, perquè en el fons suposa un pas més en el buidatge de drets fonamentals, mediatitzats fins al límit per consideracions de tipus econòmic. Ja hi ha estats europeus que han mercantilitzat aquest dret sotmetent-lo a copagament: Suïssa, Baviera i Baden-Wurtenberg primer i Dinamarca després, van imposar contraprestacions econòmiques als refugiats. Però aqueixa mercantilització dels drets, que els desnaturalitza i els converteix en mercaderies (només n’hi ha els drets que un pot pagar) fa un pas més. Els refugiats mateixos es converteixen en mercaderies, en objecte de barata geopolítica entre la UE i Turquia. Tot està en venda, tot es negocia, també les vides de xiquets, dones, homes. El que va ser Mercat Comú, es converteix en basar turc, en escenari d’indigne regateig sobre vides i drets. Que açò viola els principis que el TFUE arreplega com a raó de sentit de la mateixa UE, començant pel respecte a la dignitat humana, ho han denunciat autoritats europees i internacionals. Però recordem-ho: els drets, en aqueix preacord, no importen. Importa com assegurar la frontera. Una última consideració de legitimitat: si el que els refugiats necessiten són vies d’accés segur i ràpid per a plantejar les seues demandes d’asil, no sembla legítim respondre amb un increment de les dificultats per a exercir aquest dret. Aquest acord significa dificultar el dret, posar aquestes persones vulnerables i desesperades en mans de les màfies. Posar en perill vides humanes. Encara que la veritat és que a la UE semblen preocupar-li menys les vides humanes que el control de les seues fronteres, que ja no és només policial, sinó fins i tot militar, perquè ja hem acudit a la intervenció de l’OTAN.

I cal afegir un argument d’ineficàcia, per no dir d’inviabilitat, d’impossibilitat d’engegar els mecanismes del que és una deportació massiva que aconseguisca conjugar l’expulsió de totes aquestes desenes de milers d’éssers humans pel que fa a condicions mínimes de seguretat en els seus drets bàsics. Algú ha previst com es produirà aquest procediment? Han oferit les autoritats turques garantia sobre qui i com es farà càrrec dels homes, dones i xiquets desesperats?, qui i com els oferirà el que necessiten: sostre, allotjament, alimentació, assistència sanitària, escolarització…? Realment creuen els responsables polítics europeus que aquesta “solució” dissuadirà immigrants i refugiats del seu propòsit d’aconseguir terra segura, justa i lliure –un refugi- a Europa?

Experts en policia de fronteres com l’espanyol Gil Arias, qui ha sigut el director executiu de FRONTEX durant els últims anys, han assenyalat que si fins a hui el propòsit de tancament hermètic i condicionament de la mobilitat humana (migrants i refugiats) ha superat tot control, tota muralla o filat, pensar que es puga aconseguir un segellament sense fissures entre Turquia i la UE és purament il·lusori. Un altre argument: contemplant el ritme dels processos de reubicació dels pretesos 160.000 refugiats en els països de la UE (l’any 2015 no es va arribar a la xifra de 600), quant de temps es tardaria a deportar a tots els potencialment deportables? I quant en fer venir els qui “intercanviem” d’acord a la fórmula “one in, one out”?

(III)
 Per què s’ha cercat aquest pla?, per què ha canviat d’opinió Merkel? I després de tot, què passarà? Si aquest projecte té aquests problemes, per què s’ha adoptat?

L’explicació, com quasi sempre, és de consum intern. Es tracta de les dificultats que experimenten els governants europeus per a seguir convencent els seus ciutadans que han de seguir prestant adhesió a les seues polítiques, tot i que en bona part d’Europa se’ls exigeix que suporten un procés d’estrenyiment o potser d’ablació, de drets. La real i greu amenaça terrorista ha vingut a tancar un cercle argumentatiu viciós, una temptació que polítics de vol gal·linaci i sempre a curt termini (el de la següent convocatòria electoral) no saben resistir: immigrants i refugiats són una amenaça per al cada vegada més escàs benestar. I encara més, són un vertader exèrcit de reserva de delinqüència i fins i tot d’inseguretat (terrorisme). Els nostres dirigents han sembrat irresponsablement (amb la complicitat dels mitjans de comunicació) el que coneixem com a xenofòbia institucional, els reflexos de racisme, intolerància, autoritarisme dels quals PEGIDA, el partit AfD o altres en són una conseqüència. I ara ens demanen que acceptem aquestes mesures per a evitar la xenofòbia, el racisme que ells mateixos han encoratjat amb la seua miopia (en la millor de les hipòtesis).

S’ha cercat sobretot l’eficàcia: no podem més. No podem mantenir la nostra generositat (la proclamada per Merkel). Hem d’organitzar i controlar aquests fluxos de persones que ens desborden. Per açò acudim a un soci fiable (¡?) i exterior, la Turquia d’Erdogan. I li paguem, bé. I li oferim avantatges per als seus ciutadans i per al seu país. Així fem front a un problema estructural? ¿Podem seguir insistint en la fal·làcia que consisteix a dir que el desafiament que estan afrontant amb generositat Líban, l’Irak, Jordània, etc., no ens el podem permetre en la UE, el major espai de prosperitat i seguretat humana del món?

Les imatges que poblen ara el nostre imaginari ens retornen al pitjor passat d’Europa: multituds conduïdes com a bestiar, filats, murs, trens plens de gom a gom…La solució no consisteix a traure’s el problema de damunt, perquè aquesta mateixa pretensió és falsa. Segueixen, seguiran ací fora. Necessitats, i fins i tot desesperats. I per més que se’ns demane que siguem còmplices d’aquesta vergonya de dimensions històriques, més prompte que tard els europeus reaccionarem. Espere.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 4 11 ?