desintegración social: un proceso que se extiende

Contra lo que el prejuicio generalizado e interesado que hoy impera en buena parte de la opinión pública, el proceso de integración no se (debe) construir sólo ante la presencia de agentes sociales externos al cuerpo social -los inmigrantes- o de minorías  (nacionales, lingüísticas, religiosas) presentes en nuestro territorio estatal, sino que forma parte de la construcción del vínculo social. Pues bien, las políticas de gestión de la crisis que lleva a cabo nuestro Gobierno, bajo el dogma del déficit fiscal arteramente introducido en la Constitución a través de un pacto semiclandestino entre el anteriorPresidente del Gobierno y el actual, en octubre de 2011, están acelerando el proceso de desintegración social.

Dos ejemplos de lo que digo: el impacto demoledor de esas verdaderas “ejecuciones sociales” que son los desahucios, al amparo de una ley arquetípica de lo que conocemos como contratos de adhesión, en los que una de las partes impone condiciones abusivas a la otra, mediante engaño y gracias a la asimetría de relación, y los recortes en derechos sociales fundamentales, como el de la salud, que afectan a los inmigrantes irregulares desde la entrada en vigor el pasado 1 de septiembre del RD 16/2012 de racionalización del sistema nacional de salud. Ambas han dado pie a un certero comentario del Presidente ecuatoriano Correa, durante su visita a España con motivo de la Cumbre Iberoamericana de Cádiz. Correa subrayó el disparate de una política de desahucios que “deja a la gente sin casa y a las casas sin gente” y prometió tratar de reparar esa lesión gravísima a los derechos fundamentales de sus conciudadanos ecuatorianos.

De eso trataba la ponencia que presenté en el encuentro internacional de Institutos de Investigación en derechos humanos que organizó el IDH de la Universitat de València el pasado 15 y 16 de noviembre. A continuación, transcribo un resumen de la nota de prensa de esa intervención, con el título “Immigració i integració a Espanya, en temps de crisi: símptomes de la patologia i elements per a un diagnòstic”

Els grups més vulnerables, i entre ells els immigrants, han estat les primeres víctimes de les polítiques de retallades, malament anomenades ‘reformes’ o ‘polítiques d’ajustament’, amb les quals el Govern Rajoy al llarg de 2012, ha tractat de respondre a la indiscutiblement greu situació de crisi que viu Espanya que permeten parlar de xenofòbia institucionalitzada i fins i tot la reculada preocupant en l’Estat de Dret i en la qualitat de la democràcia a Espanya”. Només cal examinar el retall del dret fonamental a la salut i la demolició de la política de cooperació i dels fons per a acollida i integració dels immigrants.

Aquestes mesures  han de situar-se en el programa del neoliberalisme conservador que sembla cercar una sort d’assetjament i enderrocament als drets socials de tots els ciutadans i residents en el nostre país, no només dels immigrants. A això s’ha d’unir l’implacable abandó dels més vulnerables, fins i tot ciutadans espanyols, sumits en el laberint d’una impossible recerca d’ocupació, d’iniciatives legislatives imposades per via Decret-Llei que desnaturalitzen serveis socials bàsics com la salut, l’educació o les pensions i acorralats per la feroç rapinya de les entitats financeres que practiquen aqueixes execucions socials que són els desahucis, regits per una legislació de començaments del XIX, fidel trassumpte de la descripció del Codi Civil que fera Marx en el capítol VII del seu llibre El 18 de Brumario de Luis Bonaparte: ‘El Codi de Napoleó no és ja més que el codi dels embargaments, de les subhastes i de les adjudicacions forçoses’.

Aquestes respostes parlen de la nostra barbàrie ací on vam presumir de civilització i obliden la vella asserció de Condorcet contra el colonialisme i el paternalisme, segons el qual els pobles aprendran que no poden convertir-se en conquistadors sense perdre la seua pròpia llibertat. Això és el que passarà, si en l’ordre internacional prosseguim amb el perfil neocolonial i paternalista i no aprenem la lliçó de la importància cabdal de promoure polítiques de cooperació i codesenvolupament mútues, si les nostres polítiques d’integració s’obstinen a subratllar el model d’imposició monocultural i a excloure les conseqüències ineludibles de prendre de debò el principi d’igualtat de drets i deures i la importància decisiva del reconeixement de tots els ciutadans també dels immigrants- com subjectes de l’espai públic en condicions d’igualtat.

Pel que fa al dret a la salut,  el passat 1 de setembre va entrar en vigor el Reial decret Llei 16/2012, l’aplicació del qual deixa sense assistència sanitària (excepte urgències i assistència a embarassades), entre uns altres, als immigrants irregulars, als quals no els bastarà estar empadronats per a disposar de targeta sanitària. Amb aquesta mesura, es posa als immigrants irregulars en situació de risc i d’absoluta inseguretat jurídica quant a un dret fonamental; se’ls imposa un laberint administratiu caòtic per a aconseguir la menor prestació. Per als emigrants, una vegada més no regeixen les regles comunes de l’Estat de Dret, sinó un permanent estat d’excepció.

Qualsevol alternativa ha de partir d’una condició sine qua non: derogar el Decret i tornar a un sistema de salut basat en drets socials universals, no en la prestació de serveis a assegurats o mitjançant quotes o rebuts. Però com l’arrel d’aquesta polèmica reforma és, malgrat tot, raonable, açò és, contenir la despesa sanitària en un context de forta crisi, cal trobar mesures que servisquen per a estalviar en despesa sanitària sense detriment de la garantia de la salut dels més febles. Aqueixes mesures alternatives existeixen ja perquè la Federació d’Associacions de Sanitat Pública (FADSP) va presentar a l’abril de 2012 una detallada llista de propostes que permetrien disminuir un 30% de la despesa sanitària públic actual. La clau és optar per mesures que, a diferència del principi de copago, milloren l’eficiència i racionalitat del Sistema Nacional de Salut (SNS), des de l’estalvi del 50% en el consum inadequat de medicaments (que suposaria al voltant de 1100 milions d’euros; de per si mateix, el suposat cost de l’atenció als irregulars), o la integració del mutualisme administratiu en el SNS (més de 200 milions d’euros), a la millora de la gestió de l’hospitalització i la reducció en un terç de les estades inadequades (quasi 5000 milions d’euros).

D’altra banda, per a encarar el futur immediat i que la UE complisca el seu objectiu d’aconseguir una taxa d’ocupació del 75 % d’ací a 2020, és fonamental eliminar els obstacles que impedeixen als emigrants accedir a un lloc de treball – més encara tenint en compte que la població activa europea està disminuint com a conseqüència del problema demogràfic existent en la Unió Europea. Referent a això, segons les dades de la pròpia Comissió Europea, la població activa de la Unión es reduirà en uns 50 milions per a 2060 en relació amb 2008: en 2010 havia 3,5 persones en edat laboral (20-64) per cada persona de 65 o més anys; en 2060 s’espera que aquesta proporció siga de 1,7 a 1 . Considerant la demanda futura de cuidadores de persones majors, l’Agenda de noves qualificacions i ocupacions 2010 de la Comissió estima que per a l’any 2020 pot haver una manca de al voltant d’un milió de professionals en el sector sanitari – o de fins a dos milions, si es tenen en compte les professions auxiliars de l’àmbit de la salut.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *


¡IMPORTANTE! Responde a la pregunta: ¿Cuál es el valor de 10 3 ?